La bèstia en qüestió era un Ferrari F-430 F1 semi-automàtic, bàsicament només dir que té 490CV.

Doncs bé, investigant per allí vam descobrir que hi havia un sorteig a canvi d’una donació, i el premi era una hora de conducció per carretera en esta màquina. I sense dubtar-ho ni un moment vam apoquinar els euros necessaris amb l’Ivan per intentar realitzar un dels grans somnis de qualsevol persona a la que un motor li aconsegueix posar els pèls de punta: domar un Ferrari. El sorteig l’organitzava Motor.cat, i la Ferrari Experience està organitzada pel GT Club.

I la següent imatge ho diu tot:

¡¡¡¡ENS VA TOCAR!!!!

I després de dos aplaçaments a causa de la meteorologia, ahir va ser el gran dia de la prova, els 30 minuts més curts però més intensos que arribo a recordar.

No és qüestió de parlar de xifres, l’important és la sensació de portar un caball desbocat que al mínim toc d’accelerador ho treia tot, la sensació de no saber de velocitat, només de llegir el tacògraf groc per saber si ja havia arribat l’hora de canviar al següent cel o no.

Tot i que els rugits del motor central posterior també ajudaven.

Així que com s’acostuma a dir, el que un Ferrari ha unit que no ho separi l’home.

També explica què passarà el dia que finalment rebenti la bombolla immobiliaria: gent arruinada per no poder pagar la hipoteca ni vendre el pis (falta treball) i els bancs i caixes en quiebra a causa de la cancelació massiva d’hipoteques. Són faves contades, a Japó ja hi va haver una crisis semblant on el govern va haver de salvar la situació ajudant econòmicament als bancs.

Crec que ara és un mal moment per comprar. Si reament necessites un pis per viure ja val més que comencis a resar per un pis de protecció oficial (al text es refereixen a ell com VPO) o sencillament anar tirant d’alquiler. Fa uns mesos un company em deia que els VPO són una mala inversió, al que jo li vaig contestar que obviament sí, ja que hi ha gent que sencillament vol un pis per viure, no per invertir. I per detectar aquesta tendència només cal veure com sorgeixen de baix les pedres els cartells de “se vende” a l’Avd. Països Catalans, al mateix Campus Sescelades. Des de l’última pujada de l’Euribor del febrer han sortit com a mínim 10 cartells de venta (a hores d’ara encara hi són tots), i es que arriba un moment que ja no és una bona inversió.

Seh

    YO SOY CATALAN (PASALO)

    Yo soy catalán sí y sólo espero que las cosas vayan bien en todos los aspectos de la vida. Sólo espero (sigo haciéndolo cada día) que el ser humano o lo que queda de él, trabaje por un mundo mejor. Más justo, menos competitivo y excluyente con los que no tuvieron la suerte de nacer en un punto llamémosle rico del planeta. Para desear lo que acabo de decir, uno puede ser catalán, gallego, croata, venezolano o de ninguna parte. Hay gente que no se siente de ninguna parte. Hoy, he empezado denominándome catalán a causa del enorme e incompresible chaparrón político que se ha desatado sobre nuestras cabezas, cómo si no hubiera temas importantes. Con motivo de la ya famosa propuesta del Estatut (que nadie ha leído), se ha recrudecido y hasta envenenado el eterno debate sobre nuestros DNI, los supuestos sentimientos de patriotismo y ese tipo de cosas que no nos importan a la gente de la calle. Dado que ésta es una sociedad mediática apabullante, los presuntos periodistas y sus grupos ejercen de jueces en lugar de informadores. Predisponen en lugar de servir las noticias. Así es como se oscurece el clima y se cambian la palabra “debate”, por “crisis” o “debacle nacional”. La derecha se apunta al carro de la crispación y demuestra que no sabe vivir en la oposición. No tiene ideología. Sólo pretende recuperar el control del “chiringito”. Y, para eso, cuanto más grande e incuestionable sea el “chiringuito” nacional pues mejor. A la derecha, le trae al fresco la modernidad y la evolución del estado. Si pudiera, ni se hablaría de éso. Como si callar, eliminara el problema. Los políticos, en general, enfocan los temas con torpeza, se les escapan de las manos y generan la inquietante sensación de que “tenemos un problema”. Bueno, pues yo no tengo ni quiero tener problemas de este tipo. Yo exijo que el estado aplique todos sus mecanismos legales y reguladores para eliminar el conflicto de nuestra vida cotidiana. Somos libres. Nos gestionamos así y el miedo, el oscurantismo y los apocalípticos deberían estar prohibidos. Porque no es sano, ni moderno, ni democrático. Todos aquellos, los que sean, que aviven el fuego de la controversia, deberían verse en un espejo y contemplar sus aspectos de hechiceros de la tribu. Si Catalunya quiere un nuevo estatuto, ¿qué vamos a hacer? Pues lo que dice la ley. Esperar a que el Parlamento español se pronuncie y considerar todas las declaraciones vertidas durante el proceso como un elemento más del juego democrático. De nada sirve juzgarlas por separado. De nada ensalzar a los radicales, ni demonizar a los que discrepan, ni ridiculizar al gobierno. Bueno, sí. Sirve para cargarse al estado. Aquí, donde yo vivo, nadie quiere ofender a nadie. Nadie quiere enfrentamientos porque las heridas del pasado son demasiado dolorosas como para desear reabrirlas. ¿Unidad Nacional? Estaremos unidos si respetamos nuestras diferencias e identidades, conservadas con esfuerzo y alguna tragedia a través de los siglos. Si nos sentamos en una mesa a construir la España del siglo XXI, conseguiremos erradicar esa sensación de pantano agrietado que amenaza con llevarse por delante tantos años de poso común. Los tiempos cambian y los pueblos que conforman el Estado español son más listos, avanzados y orgullosos. ¿Que hay de malo en eso? El orgullo sumado nos hará más fuertes. Nos plantará ante Europa como un pulpo de tentáculos rápidos y musculosos y no como un cangrejo con boina que camina hacia atrás y no ve el progresos aunque lo tenga delante de sus narices. Soy catalán. Mis padres emigraron desde Andalucía tras una guerra fraticida. Mi jefe es italiano y vive en Madrid. Uno de mis mejores amigos es de Chamberí. Su hija nació en China. Mis parientes se reparten por Valencia, Murcia y Galícia. Mi compañera de trabajo nació en New York. Toda esa gente, ahora y aquí, pedimos políticos a la altura de las circunstancias que negocien nuestro futuro con sentido común y profesionalidad.

    Andreu Buenafuente

    Noviembre 2005

Aquesta setmana he disfrutat d’una agradable sensació, passar de dedicar el 200% de la jornada laboral íntegrament treballant (lo que fa la concentració), a només dedicar el 125%. Això ha fet que m’hagi pogut pendre el gran plaer de llegir algun que altre blog (a part del planetGPLTarragona, per supost ) que feia molt de temps que no llegia.

Al veure els posts que tenia per llegir dels blogs als que estic subscrit m’he alarmat. En tenia un munt, potser 1500. És un efecte al que generalment s’està acostumat quan es parla de llistes de correu (a qui no li ha passat??), però que en el cas dels blogs té un sentiment diferent. Amb una bona selecció de blogs saps que el 90% dels posts t’agradaran, seran interessants per a les teves inquietuds i quan menys en podràs treure algún concepte per a la teva formació. En canvi, a les llistes de correus sempre tens de tot, alguns que t’interessen i alguns que no. Un dels motius d’aquest comportament, és que es dedica més temps a escriure un article de blog que no pas a escriure un correu electrònic.

Obviant els motius, he acabat anant a parar a la web del mediàtic Martín Varsavsky. D’aquest, al de Teòfilo, d’aquest al d’Estratega…. intentant absorvir tota la informació que podia llegir. Realment molta. I he gastat una quantitat més o menys considerable de temps. Finalment, arribo al blog d’Enrique Dans i té un apartat, “Cosas que leo…”. A l’arribar aquí és quan ha saltat la llagrimeta de la frustració. En aquesta llista hi ha 61 blogs, molts dels quals amb un alt nombre de posts diaris. Està clar que el nom de l’apartat no és “Cosas que leo completamente…”, però sense cap dubte, la quantitat de temps invertida en actualització d’informació cerebral (bé, a lo que li en diem llegir xD) a través de blogs creix dia rera dia. I ja no parlem quan a més publiquen els seus propis posts, que com he comentat abans, requereixen d’un cert temps per escriure’ls.

On és el límit?¿ Per curiositat, quants blogs teniu entre els vostres “favorits”? O sigui, aquells als que esteu subscrits i a més llegiu amb tota la regularitat possible.

Treballar, estudiar i tenir relacions socials no és fàcil (oi que no Jony?¿?  Tranki que no poso les fotos de Control Automàtic xDD). Quan només es treballarà serà una millor vida? O es suposa que la millor vida és la de l’estudiant?? (Segur que si ho era, no ho era en avaluació contínua). Potser la solució és abandonar la vida social. Matí treballar, tarde estudiar, nit apendre el que no et dona ni una cosa ni l’altra a través d’Internet. Crec que és un voràgine de millora personal, enzalsada desde tots els racons d’Internet.

I per posar la cirereta del pastís, recomano llegir a tots els estudiants, no estudiants (un dels millors articles mai escrits), masteristes, conductors, uptimers (felicitats ), i perquè no, treballadors, aquest artícle sobre els “mileuristes”, on explica que actualment tenir una bona preparació no es tradueix en tenir una bona vida (entenent com a bona vida poder anar una mica desfogat, aspirant a tenir la teva propia casa en un futur), i fins i tot algunes conclusions de Kirai amb les que podreu estar o no d’acord.

Bueno, al final i després de tantes proves i tonteries he perdut el comentari sobre l’OSDC de Sistemes Oberts Per parlar malament de Murphy.

Esperem que aquesta nova reinstalada (juntament amb les probes amb Debian) vagi tot molt millor. He dicho.

Per a tots els que després de les campanades estaveu moooolt, mooolt, però que mooooooolt ocupats (només 45 segons després de les campanades!) i no vau poder fixar-vos en lo primer anunci de l’any a TV3….

Per a tots vostés…. El nou Golf GTI.

Sense paraules.

Als agraïments del Linux Device Drivers 2n Edition:

“I would like to thank the people that made this work possible. First of all, the incredible patience of Federica, who went as far as letting me review the first edition during our honeymoon, with a laptop in the tent.”

Per als que no dominen la llengua de Shakespeare, bàsicament diu: “Gràcies per la increible paciència de Federica (la seva dona), qui em va aguantar mentre revisava la primera edició durant la nostra lluna de mel, amb un portatil a la tenda de campanya”.

Conclusió: l’amor no té límits. Si te perdonen això t’ho perdonen tot tot.

PD: Si, sóc d’aquells que llegeixen els agraïments dels llibres.

• Al Corte Inglés, PowerBook G4 de 17&Prime, fins i tot cris em va dir que m’havia enamorat i no era d’ella xD

• Al Corte Inglés, la Sony DSC-T1 amb pantalla de 2.5&Prime, grandequetecagas.
• Audi A4 per autopista (i del sogre xD)… indescriptible.
• La meva primera corbata!
• El principi d’una setmana de semi-vacances vivint amb la meva Cristineta
• EEUU va perdre el 3r partit de basket de la seva història a les olimpíades contra Puerto Rico, a qui Espanya li fa fotre una repallissa (50 punts de diferència o així) fa 1 mes… JAUAJUAJAUAJAUAJAUAJAUA